lunes, 28 de enero de 2013

No fa tanta por la mort...

     El tema de la mort, és present amb certa assiduitat a l'obra del poeta. ¿Recordeu aquell poema, que ja hem publicat al bloc... "Tot Sants" ? Tenia 17 anys i va escriure:

                                                       Les fortes notes, gegantins sospirs
                                              ens parles ara de l'esdevenir;
                                              Ens diuen : L'home? Miseria i cendra,
                                              jaient dessota del marbre gris.

     Després, la guerra... Sens dubte un camp abonat pels pensaments sobre la mort. El desembre del 1938, segurament al front, propers els dies familiars de Nadal que passsaria lluny de casa, en la darrera estrofa de "Desesper", un poema que encapçala amb: "Somriure de Vida. Somriure de Mort. Quan s'apaga el primer comença a posar atenció en el segon", escriu:

                                                 Per això vull cercar en la Mort, l'amiga d'ara,
                                         platges eternes de repòs i de desmai,
                                         i angels de llum, que mirant-me cara a cara,
                                         em digui un amor que no hauria sabut mai.

     No és estrany, doncs, que el més conegut, el més editat dels seus poemes, li dediques a "Ella", la Mort...
    Sis ratlles, que donàven sentit a tota una obra de teatre, en el teatre de la guerra, naturalment. Una obra de vida-mort -no existeig una sense l'altre- ...i amistat.
    Joan, Rai i Ernest, tres soldats morts, que vaguen, com fantasmes, pel front de guerra.
    Gil i Rodolf, dos soldats del bandol enemic, -encara que els tres primers, ara ja no tenen bàndol- vius, que vegueigen en mig de la ferralla, trinxeres i dessolació.
    Al final, tots morts, porten fins el fi de l'obra, una llarga conversa, entre sercasmes, controvèrsies i poemes...
                          
                                                          No fa tanta por la mort...
                                                          Es fugir...
                                                          I arribar
                                                          a una immensa platja d'or
                                                          per a no tornar a morir,
                                                          per a no tornar a marxar.

      Però jo prefereixo un parell d'estrofes del vers final del darrer -i únic- acte. El recita Gil, el  que ha arribat més tart a la mort. Els demés -Rai, Adolf, Joan i Ernest- li demanen que tanqui l'obra, i l'escolten:

                                ............................        
                                                   Hi a més, carnaval, no hi neix per aquí;
                                              ni punxa, ni vent que et mogui a combatre...
                                                  Ja ho deia un savi -no sé ben bé qui-,
                                              que el món de baix és teatre.
                                .............................
                                                   Més germà, compta amb el cor....!
                                               El demés es boll... Que falli el que falli!
                                               Hi ha un camí lluent: No fa tanta por la Mort!
                                               i ara, el taló, que devalli!

     Tots ells ja és miraven la vida des de les alçades que dona la mort. Però  tot el sentit d'aquestes vuit ratlles, es tanquen en la paraula que jo, de moment,  no vaig entendre: "boll", mestre Fabra m'en dona resposta. Ell, el poeta, ho sabia. Fins les darreres ratlles va jugar amb la meva feblesa i, a voltes, amb la meva ignorància...

                                             -o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-o-

     Ja ho sabeu, Punsola va morir el 10 de maig del 1949, tenia 36 anys. Inútil especular en si era o no era la seva hora... Però podem dir sense por a equivocar-nos que la dalla de la Mort, va ser prematura en la seva feina. Que va segar, fora de temps, la seva vida i la seva obra, deixant a la familia i amics sense la primera. Però a tots, a ells i a  nosaltres, malauradament, sense la culminació de la segona.
     Reposa al cementiri de Mataró -a la illa J nº 12- junt amb la seva muller Arcadia.Els pares d'ella, Joaquima i Adolf . I la petita neboda, Rosa Maria, a qui va dedicar una bonica estrofa quan va nèixer.

                                                              Capoll, del teu cor, febrer,
                                                    dels noms, quin nom li escauria?
                                                              Si es blanca, flor d'anmetller;
                                                    si bruna, Rosa Maria....


El poema "No fa tanta por la mort.." i un bronze de la seva cara, obra de l'artista mataroní Jordi Arenas, donent fè d'on reposen les restes del poeta.

martes, 15 de enero de 2013

Temps de guerra...

     La guerra civil va agafar molts homes del nostre Païs en plena joventut i va trencar, per lo tant, molts somnis, Punsola va ser un d'ells. Quan va esclatar la guerra tenia 23 anys.

     Havia entrat en "quintes" el 1934 i va retrassar la seva incorporació a l'exèrcit, 


fins a mitjans del 1937, on, després d'un curt període d'instrucció prop d'Artesa de Segre, a la provincia de Lleida, va marxar cap el front d'Aragó, l'octubre d'aquell any. Però aquesta es una història que explicarem més endevant.

     Valgui l'introducció per a dir que, en la segona carta que va escriure a Arcadia, que a les hores ni tan sols era la seva promesa, li va fer un bonic poema, el primer dels molts que li dedicaria al llarg de la seva vida junts.

                                                                       TU - JO

                                                                                                        Ella, Arcadia...

                                               He passat el llindar del pensament.
                                               Allí estaves Tu, latent,
                                               Reflexada en les aigües on Amor corria.
                                               Jo, a les vores,
                                               m'extremia,
                                               al suposar-me uns moments sense Ningú
                                               (Per mi, l'Amor sense Tu
                                               és un amor sense ningú)
                                               I sense Tu,
                                               quin plom tan dens tenen les hores!

                                               M'he embriagat del vi de l'Il·lusió.
                                               Tu bevies, com jo.
                                               Llavi a llavi, apuràvem el nèctar exquisit
                                               dels ceps del cor.
                                               També he sentit
                                               la tamença d'aquest vi sense Il·lusió
                                               (Per mi l'Amor sense Tu-Jo
                                               és un amor sense Il·lusió)
                                               I sense Tu-Jo,
                                               quin vi insuls les vinyes de l'Amor!

                                                                                              Venta de Ballenàs 28-XI-37

      S'han de suposar les moltes engoixes que en aquells moments voltaven la ment del poeta, i que deixà plasmades en  les seves poesies d'aquest periode de guerra. Les contradiccions del seu esperit pacifista, amb les circumstàncies que li tocaba viure, l'allunyament del seu entorn social i familiar i l'enyor d'Arcadia, que seria al gran amor de la seva vida i que tot just estava descobrint...

Arcadia i Punsola, recentment acabada la guerra
                                             

jueves, 22 de noviembre de 2012

Punsola a l'escola

   
Josep Punsola, Josep Reniu -l'amic d'infantesa- i Manola Punsola. Era l'any 1946, en el rodatge    de "Porta Closa" 

     El petit Josep, va iniciar els seus estudis al grup escolar del carrer Alarcón, cantonada amb el mateix Prat de la Riba, on ell vivia. No tenim referències de la data dels seu ingrés, però havia de ser pels voltants del 1918. Aquí va conèixer en Josep Reniu i Cavet, el que seria el seu amic de tota la vida, i al que anys més tard dedicaria una de les seves mes boniques poesies: Recordes...?. La que encapçalava  amb aquesta explicativa frase: "A qui fa viure el vers, Josep Reniu, company meu d'alba primera"

 R E C O R D E S . . . ?

                                           Recordes...? Tres cops de guix clavats a la vorera      
                                   i ens naixia, orb de pedra, un castell..                    
                                  Quin vertigen ens tindrà l'alba primera                          .                  
                                  que ens rebolca amb il·lusió i se'ens endú amb ell?    
                                          Quatre dies que sortíem de la calda:                          
                                 quatre dies que era font de pit matern...                    
                                 Tot just érem dos cabdells caiguts de falda                
                                 que ja ens fèiem, fins de dents, amb  cel i infern.              
                                          Ric i rac! Grinyolava la clauassa imaginaria,                  
                                 i ens vantàvem del castell, com dos feudals;                        
                                no ens feria molt ni poc la lluminària                          
                               dels misteris de carrer; érem pardals                          
                                         que ens barallàvem amb el fat de la volada                
                                i copsàvem del moment l'únic formal:                          
                                poesia amb dents de sol i cantonada                        
                                i poemes d'ull de nit i de fanal.                                  
                                        Que ens fèiem prínceps greus i encarcarats,            
                                se'ns enreia l'espardenya al cap del peu;                  
                                ens vessava la camisa pels costats                          
                               quan ens crèiem fers guerrers d'espasa i creu.          
                                        I jugàvem a ésser lladres, perquè lladre                        
                               comportava el vent del crit i la gatzara,                    
                              que no és res el preu del marc que envolta el quadre
                              que la tela que hi ha a dins és molt més cara.            
                                        I eren sabres i pistoles amb mort de fusta              
                              i assassins innocentets i primmirats                            
                              i els herois espellifats de causa justa,                        
                              creus i cares dels grans jocs esbojarrats.                  
                                       Tots hi érem, renillant com cavallers,                        
                              a la festa del qui xiscla i del qui vola;                        
                              enemics de molta regna i vols estrets,                      
                              en el fons un mot de por que diu: escola.                  
                                      L'escola... Deixuplina de rosaris i aritmètica,  
                             pessigolles per a distreure'ns del carrer...
                             Mal vindria llibertat amb roba ascètica 
                             quan l'enclusa ha conegut mà de ferrer.
                                      Qui enmig de Gloriapatri i decimals,
                             de cultura, estudi i art, no feia estelles,
                             somniant amb peu nu, sense ramals,
                             entre contes fent sardana amb ull d'estrelles?
                                      Ai, amic! Que jo havia estat astre encar somnio,
                             d'aquell zenit ull-obert dels caga-nius,
                             i figures de pessebres muts atio
                            amb records enfredorits de morts estius.
                                      Recordes...? Se'ns fonien els capvespres, enaiguats...
                            Intimaven les ictèriques bombetes
                            amb dos pírics de mosquits i rat-penats,
                            sota el verd endormiscat de fulles quietes.
                                      Estius nostres!... Brunzinar dels desvaris vespertins
                            amb calfreds i xafogor que t'agermana
                            tot el que és i que serà que portes dins,
                            com un índex trencadís de fil de llana.
                                      Qui pogués dintre les ginyes nocturnals
                           entreobrir l'ànima nova amb clau vella
                           i arrencar, dels llavis tendres, pedrenyals
                           que són pires i vergonya a cau d'orella!
                                       Mes, això, era per als vells... I les madeixes
                           embullades que portava l'insegur
                           eren cordes que les agafes i les deixes,
                           com un pont descolorit que va al futur;
                                       al moment, ens distreien les ganyotes dels estels,
                          rabejàvem els peus nus en sorra freda,
                          i fugien cor-vençuts espessos vels
                          per la gracia d'uns instants tot plens de seda.
.                                      I ens nimbàvem de la glòria dels estius!
                          I passàvem graons d'any... I aquesta glòria
                          ens sembrava, i no sabíem, records vius
                          que ara amic, al cap d'uns anys, diuen història.
                                       Una història de tu i jo d'homes-pardal
                          que captàvem dels carrers tota la nota,
                          i amistat de pols i d'estrips al davantal,
                          i de peixos, d'escorpins i de granota              
                                      Que creuàvem ensonyats pel bé i el mal;                
                          esventrant amb una mà una sargantana
                          i partint-te amb l'altre mà amb qui et feia mal  
                          un caixal de cosa bona amb bona gana                  
                                     Cavallers i pillastres, llet i carbó,                            
                          perquè et burxen; per què pots o t'hi empenyes...    
                          Recordes...? Les vegades que llançàvem a un racó        
                          un farcell de sentiments... i d'espardenyes!                                        

                                                        *  *  *                                        
                                                                             
                                     Un dia, el temps, aquest gat d'ungla polida              
                         que ens despinta i ens fa esquerps com altres gats,    
                         entre juga i esgarrapa, per la vida,                            
                         va deixar, aquells dos cabdells, descabdellats...        
                                    On és l'amic?, vaig cridar a la cantonada;                  
                        mes aquesta va posar l'aire sorrut,                            
                        i va dir-me que callés, malhumorada,
                       com si mai m'hagués tractat ni conegut.                    
                                   I vaig veure que tot roda i es desmuda,                    
                       que en els llocs on has cridat hi ha altre veus,          
                       que era l'hora de l'altre alba, la temuda,
                       la que amb serps i amb enganyifa et lliga els peus.    
                                 On ets amic...? I vaig caure, fill d'empentes,              
                       en un buit apunyalat per crits i queixes...                
                       Vaig eixint-ne esmicolat, a les palpentes,                    
                       traginant un llast feixuc  d'hores i reixes.                          
                               L'envelat em troba a punt; i tomba, i gira...                
                       I si el cor em truca fort quant el brivall                      
                       em convida a còrrer amb ell, sento que em mira
                       un ull groc d'estolidesa, l'orb cristall                          
                             que no veu que s'angunieja el nu dels peus                
                      dins el cranc anquilosat de la sabata,                        
                      que bramulen erts deliris, ertes veus
                      sota el blanc emmidonat i la corbata.              
                             I me'n vaig fastiguejat d'aquest mont cru        
                      que s'afarta amb sentiments que ha fet perversos;
                      i en la santa intimitat de jo i ningú
                      amb l'amarg de tot el vist escric els versos.

                                                   *  *  *

                             I avui et trobo, amic... No sé com era
                      que un cop d'ala de paraula m'ha cridat,
                      i per riure d'aquest llamp de primavera
                      m'he trobat, quan no m'ho creia, al teu costat.
                             I em diuen que ets qui diu la clara estrofa;
                      qui, del vers empolsinat, en fa vers viu...
                      Avui te'n dono un; no creguis mofa
                      si te'l porto més mort que altres, més ombriu.
                             I perdona'm si és que sento l'alegria
                     de que passis pel que ambdos hem enterrat;
                     de que escolti l'altre veu, la d'altre dia,
                     la que et jau sota els carrers del mort passat.
                             Parla, parla amic! Polsa la lira.
                     Agenolla't, vora meu, sobre els difunts.
                     Podem resar ben fort, no hi ha qui ens mira;
                     només els dos d'abans, i tots ben junts!
                             Pots treure't les sabates, estripar-les;
                    pots córrer pels estius, ben nu de peus;
                    podem collir bestioles, esventrar-les;
                    partir-nos un bon mos amb faritzeus;
                             Sentir-nos -il.lusió- de la quitxalla
                    d'aquell mont estintolat amb poques cordes,
                    els de sabres i pistoles de quincalla,
                    de les hores del carrer... No les recordes?

                                                                        7 de maig de 1944

    Els anys 20, Punsola va canviar d'escola, els seus pares el van traslladar als "Hermanos Maristes" del carrer Sant Josep, on va acabar l'educació primaria i va iniciar els estudis de comerç. Era un bon estudiant, aplicat en números i lletres i pulcre en la seva ortografia, com demostren els múltiples originals de poesia, escrits a mà, corregits fins el més petit detall.

                                                       

     Recordem que els anys d'estudi de Punsola, coincidiren amb els de la dictadura de Primo de Ribera (Setembre 1923 - Gener 1930). Això, segurament, marca els seus estudis, rigorosament en castellà, i més en un col·legit com els dels "Hermanos", es aixi doncs, que els primers poemes de joventut, que foren treballs escolars ja que son dedicats a Miquel Strogof o Neró, encara que d'una traça literaria evident per la seva edat, son escrits en castellà.
     Es just al 1930, dos mesos després que s'acabés la Dictadura, Punsola escriu el seu primer poema en català. I el primer també que considera Mª Mercè Bruguera, apte per ser publicat. (Obra poètica Complerta, pag. 319). Fruit, possiblement, del primer amor. Punsola tenia a les hores 16 anys.


     Amb aquests dos poemes, tanquem aquest breu esbós de l'infantesa i joventut del poeta. Fixeu-vos en el fragment del llibre de comerç, a la primera plana podeu veure que la família Punsola-Vallespí havia traslladat el seu domicili, molt més al centre de Mataró, concretament al nº 56 del carrer de Sant Antoni.

                                              A LA ROSSA DELS MEUS SOMNIS          

                                             Quin poder ocult a mi em domina     
                                              amagat en la teva cara riallera?
                                              És potser lo blat dels teus cabells...
                                              o la teva figura bonica i encisera.
                                                       O els teus ulls, bocins de cel,
                                             espills d'una ànima blanca i pura;
                                             o dels mils somnis plens de ventura
                                             florint en el teus llavis dolços com la mel.
                                                      No sé, doncs, quin poder a mi m'atura,
                                            que quan ho vull no puc parlar-te
                                            i fins fa tema l'estimar-te
                                            per por de tacar ta nítida blancura.

                                                                       Març de 1930  (Punsola tenia 16 anys)


                                                                MEDITERRÀNIA

                                                                    "Damunt la sorra tèbia que el sol daura
                                                                      hi ha agenollada la verge..., la blanca."

                                                      Amb tendre panteix el si pur li salta,
                                          que és salvament d'amor, que mostra la ufana
                                                                     del cor sadoll:
                                          Amor l'ha besada.
                                                     I amor és la balma que li ofrena l'aigua,
                                          i amor és la sorra que cruix enriolada,
                                          i amor és la gavina que passa esverada
                                          i amor és la l'onada, i amor l'aigua blava.
                                                     I aquesta li ofrena rutilant espill
                                          -que el sol s'hi emmiralla-
                                         i aquella, promeses de tendra esperança,
                                         i l'altre, somnis dolços damunt la sorra alba.
                                                    I la verge blanca, tenint a sos peus
                                                                    l'ona escumejanta,
                                                                   perfilant son bust
                                                                   la Mediterrània,
                                                                   resta egenollada,
                                         els bells ulls mig clucs, en eterna gaubança,
                                         el pit panteixant, el cor que li salta.

                                                                                         13 de juny de 1931
                                         
                           


                                              

martes, 20 de noviembre de 2012

Els origens

     Punsola va nàixer a Mataró el 19 d'Agost del 1913, al carrer Prat de la Riba, cantonada amb Moreto, vesant muntanya, on la seva mare tenia una lleteria.
     Era fill de Rosa Vallespí i Massip, nascuda a Almatret -poblet de la comarca del Segrià- i Anton Punsola i Bassó, fill de Sant Andreu de Llavaneres -de la masia de can Jandet- membre d'una família nombrosa, eren 11 germans. A la Rosa l'havien enviat els seus pares a servir a casa dels Comptes de Caralt a la bonica població maresmenca. Allà es coneixen, però de casats van anar a viure a Mataró.
     Explica Maria-Mercè Bruguera al seu llibre "Obra poètica completa": "...Per aquells anys, el pare treballava en una companyia d'exportació agrícola, Can Pauleta. En casar-se, la família s'havia instal.lat al "Puerto Rico", un dels ravals més característic del vuitcentisme mataroní..."
     Pocs anys després de Josep, nasqué una filla, la Manuela -a la que tot-hom va conèixer com Manola- que, per la proximitat d'edats, feu que sempre fos com una companya, tant com una germana. Casats tots dos, viurien sempre junts, amb les seves parelles a la casa dels pares. Evidentment, el període de la  guerra civil beneficià aquesta situació.